Revisant la política europea de veïnatge: resposta feble a ràpids canvis

Nota Internacional CIDOB 36
Data de publicació: 06/2011
Autor:
Eduard Soler i Lecha i Elina Viilup, Investigadors principals, CIDOB
Descarregar PDF

Notes internacionals CIDOB, núm. 36

En un vol a primera hora, anant a Brussel·les a debatre amb els seus col·legues la resposta de la UE als aixecaments populars a Tunísia i Egipte, el ministre d'exteriors suec Carl Bildt tweetejaba sobre la qüestió de si la UE pot ser una força per a les reformes i l'Estat de dret als seus països veïns. Una comunicació conjunta de la Comissió Europea i el Servei d'Acció Exterior, publicada el 25 de maig, té com a intenció abordar aquesta qüestió proclamant la necessitat d’“una nova resposta per a un veïnatge canviant”. Aquesta va ser també una de les qüestions de l'agenda de la trobada dels caps d'Estat i govern de la UE el 24 de juny, i molt aviat serà tractada pel Parlament Europeu. Hi haurà alguna diferència aquesta vegada?

La càlides i en general poc crítiques relacions mantingudes durant dècades pels governs europeus amb molts dels governs autoritaris del Nord d'Àfrica i d'Orient Mitjà, conjuntament amb de la resposta indecisa quan van emergir les primeres protestes, ha compromès seriosament la credibilitat de la UE. En el Veïnatge Oriental, que comprèn països de l'Est d'Europa i del Càucas, l'atractiu de la UE també s'ha erosionat. La UE s’ha mostrat poc inclinada a oferir perspectives d'adhesió, les esperances de les Revolucions de Colors s'han esfumat i cap dels membres orientals es troba actualment en via de reformes democràtiques, amb la potencial excepció de Moldàvia. Per dir-ho amb franquesa, a la manera de Lukashenka i Aliev, Orient té els seus Ben Alís i s'assembla cada vegada més als països del sud Mediterrani abans de les revoltes.

Des de 2004, la UE ha posat en un mateix marc polític la Política Europea de Veïnatge (PEV), les seves relacions amb aquest ampli i heterogeni grup de països que s'estén des del Marroc a Bielorússia i entre els quals es donen situacions excepcionals com a Palestina. Aquests països han tingut diferents relacions polítiques i econòmiques amb la UE i alguns d'ells estan vivint conflictes latents o oberts, ja sigui entre ells o internament. El més important, no obstant això, és que tenen expectatives completament diferents, com es desprèn del tipus de relacions que volguessin tenir amb la UE.

L'objectiu oficial de la PEV és promoure reformes i fins i tot harmonització amb les normes i legislació de la UE en els camps polític i econòmic, mentre que la finalitat no declarada pot ser descrita com la consolidació d'un àrea d'influència política, econòmica i fins i tot cultural a les seves fronteres meridionals i orientals. Pel que fa als resultats polítics, existeix un acord total tant entre experts com entre professionals en què si no són un complet fracàs sí presenten uns resultats bastant decebedors. La política de la UE ha fracassat a l’hora de generar progrés en el seu veïnatge, i hem observat la inadequació de les seves eines per afavorir reformes polítiques, socials i institucionals. L'atractiu de la UE, particularment en el sud, ha disminuït a causa de l'emergència de nous poders globals, les divisions entre els Estats membres i la projecció de la imatge de “fortalesa Europa”. Les revoltes àrabs no han fet més que evidenciar els defectes i contradiccions d'aquesta política.

(...)