L’independentisme i la Unió Europea
Notes internacionals CIDOB, núm. 88
Preguntes, velles i noves
El debat sobre la independència d’Escòcia ha dedicat molt d’esforç per contestar a preguntes sobre “com podria Escòcia unir-se a la Unió Europea?”, “seria positiva per a Escòcia la independència?” i “seria positiva la independència d’Escòcia per a la resta del Regne Unit?”. Aquestes són preguntes importants, sobre les quals és essencial realitzar una anàlisi informada, donat que aquest any Escòcia es prepara per al referèndum del 18 de setembre. Però des del punt de vista de la Unió Europea, una altra pregunta important és: “seria positiva la independència d’Escòcia per a la Unió Europea?”. Fins ara, ningú sembla haver abordat aquesta qüestió.
En altres parts d'Europa, el debat escocès és segueix amb interès, i el resultat del referèndum s’espera amb preocupació. Després de tot, Escòcia no és l’únic lloc on la independència es discuteix activament: a Espanya, el Govern de Catalunya ha anunciat un referèndum per al proper 9 de novembre sobre la qüestió de la independència; a Bèlgica, la Nova Aliança Flamenca (Nieuw-Vlaamse Alliantie) va guanyar una majoria a les eleccions nacionals de 2010 en una plataforma de la independència de Flandes.
Per descomptat, la situació de Catalunya i Flandes difereixen de la d'Escòcia en molts aspectes, i els seus debats sobre la independència es duen a terme en diferents contextos històrics i constitucionals. Per a ells, un tret important de la identitat és la seva llengua (català i flamenc), fet que no és el cas d’Escòcia. A Espanya, molta gent – i la majoria dels partits polítics al Parlament de Madrid – consideren que la independència, o un referèndum sobre la independència, seria contrari a la Constitució espanyola. Per contra, al Regne Unit, la majoria dels britànics, i tots els partits polítics al parlament de Westminster, accepten el referèndum escocès com una forma vàlida de procedir. Flandes, a diferència d’Escòcia o Catalunya, no és una minoria en termes de població: a Bèlgica, les dues principals comunitats lingüístiques (flamencs i valons) són aproximadament iguals en grandària, mentre que el tamany i el bilingüisme de la capital del país, Brussel·les, és una factor de complicació. Però malgrat les seves diferències, els casos de Catalunya i Flandes són similars a Escòcia en el sentit que els seus independentistes volen romandre a la Unió Europea. Els tres plantegen la qüestió a la UE de com tractar amb l’independentisme.
Aquesta no és una qüestió nova: des de 1945, i en particular des de 1990, molts nous estats independents han sorgit a Europa. La majoria d’ells van començar la seva independència fora de la UE i després van buscar l’adhesió a la UE: els països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) van recuperar la seva independència després de la caiguda de la Unió Soviètica, la República Txeca i Eslovàquia van ser creats a partir del “Divorci de Vellut” de Txecoslovàquia; set estats van sorgir de la desintegració de la República Federal de Iugoslàvia. Altres països d’Europa de l’Est van obtenir la independència després del col·lapse de la Unió Soviètica, però encara no es troben en el procés d'adhesió a la UE. En les darreres setmanes, l’independentisme s’ha situat inesperadament en primer pla de la política europea i internacional com a resultat del referèndum a Crimea després de l’ocupació russa d'aquesta part del territori d’Ucraïna.
La independència no és un fenomen nou per als estats membres de la UE. En el passat, parts del territori nacional de França i Dinamarca van aconseguir la independència – Algèria de França el 1962, Groenlàndia de Dinamarca en la dècada dels 80 – però van optar per no quedar-se a la UE (o més aviat, les Comunitats Europees, que van precedir a la Unió Europea). El que la UE encara no ha experimentat és la divisió d’un dels seus estats membres en dos estats, els quals opten per romandre dins de la UE. Així, Escòcia, com Catalunya i Bèlgica, plantegen una pregunta per a la qual la UE no té precedent directe. Encara que els Tractats bàsics de la UE sempre han previst l’adhesió de nous membres (procediment a l’article 49 del Tractat) i, més recentment, la seva sortida (el procediment per a la secessió es preveu a l’article 50), no inclouen cap disposició per a la transformació d’un membre existent en dos membres. Amb això en ment, aquest article analitza les preguntes següents: quina és la política de la Unió Europea en relació amb l’independentisme? La divisió d’un Estat membre en dos estats membres és positiva o negativa per a la UE? De quina manera són rellevants l’estructura i el funcionament de la UE per a l’independentisme?
S’intenta fer abstracció dels casos específics esmentats (Escòcia, Catalunya i Bèlgica) per tal de desenvolupar alguns principis generals. No obstant això, seria un error desenvolupar una teoria general sense tenir en compte els fets pràctics de la situació, per la qual cosa aquest text es refereix en particular al cas d'Escòcia, que és el “primer en la línia” per a la independència dins de la UE.
>> text complet al pdf