Salvarà l'Estat Islàmic Baixar al-Assad?

Héctor Sánchez Margalef, assistent de recerca i

Eduard Soler i Lecha, coordinador de recerca, CIDOB

10 de setembre de 2014 / Opinión CIDOB, nº. 257

Així ho espera el mateix Baixar al-Assad. L'Estat Islàmic (EI), abans Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (ISIL), està contribuint amb la seva brutalitat a què al-Assad es presenti, dins i fora de Síria, com un mal menor i un col·laborador necessari per frenar-los. No obstant això, sense la brutalitat emprada pel règim de Damasc des de març de 2011, l'EI no hauria reclutat tants combatents (sobretot fora de Síria i l’Iraq) i tampoc hauria obert tants i tan generosos canals de finançament. L'amenaça que suposa l'expansió del jihadisme de l'EI està donant oxigen a al-Assad encara que el preu a pagar sigui ofegar tota la regió.

Reforça el discurs oficial del règim. Des de l'inici del conflicte, Baixar al-Assad ha qualificat tota l'oposició de terroristes, posant en el mateix sac al molt debilitat Exèrcit Lliure Sirià (ELS) i a les diferents milícies islamistes. Que l'enemic millor armat i que exerceix més control del territori sigui un grup com l'EI,-al qual fins i tot al-Qaida considera excessivament radical i violent- facilita que el discurs antiterrorista vagi calant dins i fora del país. Que a les seves files estiguin combatent joves radicalitzats de més de vuitanta nacionalitats, ajuda a Damasc a despertar les pors a les cancelleries, ministeris de l'Interior i serveis d’intel·ligència, especialment a Europa, l’Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica.

Contribueix a la percepció del conflicte a Síria com un enfrontament sectari de dimensió regional. Ja que la majoria de la població siriana és sunnita i que el règim a Damasc s'autoqualifica com a laic, al-Assad no pot presentar les accions del seu Govern i de les forces de seguretat com una lluita contra els sunnites, però sí que insisteix que l'oposició, barrejant l'EI amb grups que no comparteixen el seu ideari i els seus mètodes, busca imposar un poder sunnita sobre les minories. L'estratègia de la por busca garantir la fidelitat (i si més no la neutralitat o la desmobilització) de les minories a Síria però també suports regionals a l'Iran i l'Iraq, països de majoria xiïta i de Hezbollah, el braç armat dels xiïtes libanesos. Un dels riscos que corre al-Assad és que precisament els seus aliats entenguin que ell és part del problema i que la seva permanència només dóna ales al’EI. Això pot ser el seu veritable taló d'Aquil·les. Sobretot si l'Aràbia Saudita i l'Iran, que han emprat Síria com un espai de confrontació regional, unissin forces per frenar un enemic comú. El dubte és si Rússia seguiria donant suport en solitari a al-Assad. Amb tot, encara no hi ha indicis de què ni a Teheran (i encara menys a Moscou) s'estigui fent aquest tipus de raonament. Al-Assad juga també amb la por de molts líders polítics i creadors d'opinió a Europa i Amèrica per la sort dels cristians d'Orient, i si bé és difícil que això es tradueixi en un suport explícit al seu règim, sí que augmenta les vacil·lacions i divisions sobre què s’ha de fer a Síria.

És més, des de Damasc s’ha contribuït al creixement de l'EI de tres maneres. La primera, amb alliberaments de presos, com la que es va fer ja al maig de 2011 a la presó militar de Sadnaya, aprofitades per alguns d'ells per allistar-se a les files de l'Estat Islàmic. La segona, centrant les seves accions contra altres grups rebels, i evitant fins fa poques setmanes una confrontació directa amb l'EI. Tot i que sobre el paper era la principal amenaça, l'exèrcit d'al-Assad no va bombardejar la seva base d'operacions a Raqqa fins al juny de 2014. Oficials del règim han desmentit que el Govern controli o doni ordres a l'EI però no han negat que atacar-los no hagi estat fins ara la seva prioritat. I la tercera, finançant l'EI indirectament, comprant a consciència reserves de gas i petroli provinents dels camps que ara es troben en mans del grup terrorista al nord-est de Síria i el nord-oest de l'Iraq.

A més del règim d'al-Assad, els kurds i l'Iran poden sortir beneficiats d'un EI convertit en la principal amenaça per a la seguretat regional. El Govern regional del Kurdistan iraquià (KRG) és un actor indispensable per frenar l'EI a l'Iraq. El KRG i la seva força de seguretat, els pershmergues, estan rebent armament, ajuda humanitària i suport financer i col·laboren amb altres grups kurds com el PKK i el PYD. A mig termini, els kurds iraquians aspiren a un major reconeixement internacional, a incorporar nous territoris a través d'un referèndum a Kirkuk i a un tracte més favorable en el repartiment de les rendes del petroli, encara que això impliqui ajornar, però no abandonar, el seu desig d’independència. L'altre actor regional que pot treure profit d'aquesta situació és l'Iran. Teheran ja ha enviat assessors i material militar a les milícies kurdes per combatre l'Estat Islàmic i, de la mateixa manera que ja va col·laborar amb els Estats Units contra els talibans a l'Afganistan, ara allarga la mà a Obama. Si es materialitza, i coincidint amb avanços en les negociacions sobre el dossier nuclear iranià, podria contribuir a la distensió entre Washington i Teheran que tant preocupa Israel i l’Aràbia Saudita. Per resumir, encara que Baixar al-Assad no sigui l'únic beneficiari de l'enfortiment de l'EI, la resta d'actors que veuen augmentada la seva influència o rellevància regional no suposen una amenaça per al seu règim.

A diferència del que ha confessat Obama, sembla que al-Assad no només té una estratègia sinó que a més aquesta li dóna resultats. Ja és la segona vegada que passa. Primer va ser amb els atacs amb armes químiques d'agost de 2013 i la posterior oferta de desmantellament de l'arsenal químic. Aquesta maniobra el va propulsar com un interlocutor no només vàlid sinó també imprescindible. Respecte al’EI, la idea de base és enfrontar als seus ciutadans i la comunitat internacional davant el dilema d'escollir entre el seu règim o un mal major. El missatge s’ha estès, fins al punt que Richard N. Haass, president del molt influent Council on Foreign Relations de Washington, obria la porta a col·laborar amb al-Assad, invocant una cèlebre frase Churchill “Si Hitler hagués envaït l'infern, jo hauria fet com a mínim una al·lusió favorable al dimoni a la Cambra dels Comuns”.

Que l'enfortiment de l'EI hagi augmentat les possibilitats de supervivència del règim de Baixar al-Assad no és fruit de l'atzar, sinó d'una estratègia que Damasc ha anat implementant des del principi del conflicte. El preu a pagar és haver de governar un estat fallit, trencat i devastat en una regió cada vegada més inflamable. Parts del territori escapen i seguiran escapant al control governamental, algunes d'elles en mans de l'EI o d'una nova mutació d'aquest grup. Iraq i, en menor mesura Líban, pateixen ja les conseqüències d'aquesta amenaça, i altres països de la regió podrien fer-ho pròximament. Baixar al-Assad va comprant temps, encara que sigui a canvi de sembrar de mines tot l'Orient Mitjà. El desminatge requerirà un govern inclusiu a Damasc (cosa improbable o fins i tot impossible amb Baixar al capdavant), un acostament de posicions entre les principals potències regionals, començant per l'Aràbia Saudita i l'Iran, i un suport internacional sostingut.