La sortida d'Europa del Regne Unit és poc probable

Opinion CIDOB 252
Data de publicació: 07/2014
Autor:
Francis Ghilès, investigador sènior associat, CIDOB
Descarregar PDF

Francis Ghilès

Investigador sènior associat, CIDOB

Juliol,18, 2014 / Opinión CIDOB, n.º 252 / E-ISSN 2014-0843

Enormes esforços per limitar els danys van seguir ràpidament els passos de la "humiliació històrica" ​​del primer ministre britànic -Financial Times dixit- després del seu fracàs en aturar el nomenament de l'exprimer ministre de Luxemburg, Jean Claude Juncker, per presidir la nova Comissió Europea. Moltes capitals europees podrien estar exasperades amb David Cameron però reconeixen que aquest ha de ser compensat per la seva derrota.

Cameron es va convertir en el primer líder vençut en una votació formal en gairebé 40 anys de reunions del Consell Europeu per triar un president de la Comissió Europea. El fet que el seu únic aliat fos el primer ministre d'Hongria, Viktor Orban, no és un gran consol. L'apologia de la cancellera alemanya, en privat a David Cameron, sobre el curs que havien pres els esdeveniments en el període previ a la votació gairebé unànime dels líders europeus per designar Jean Claude Juncker, ha subratllat fins a quin punt els dos líders havien calculat malament. La cancellera alemanya lidera per darrere i no va tenir en compte la reacció que la seva renúncia a donar ple suport a un membre de la seva pròpia agrupació política conservadora provocaria entre els partits conservadors que havien encapçalat les enquestes a Europea i entre la premsa, especialment, la del poderós diari Bild. El primer ministre britànic segueix impermeable al fet que la cancellera alemanya no té líders europeus a la seva disposició.

La posició de Gran Bretanya a Europa ha caigut en els darrers anys ja que fins i tot els vells aliats com Dinamarca, els Països Baixos i Suècia s’estan cansant del seu estil i les seves amenaces permanents per sortir d'Europa. La seva amenaça de tirar endavant el referèndum promès per al 2017 va caure com una galleda d'aigua freda. La retòrica de Churchill sona cada vegada més ridícula, sobretot arran de la negativa de la Cambra dels Comuns a donar suport a la intervenció militar a Síria el passat estiu, la primera vegada que la decisió del cap de govern a favor d’una intervenció militar a l'exterior havia estat denegada en més d'un segle. Tampoc és una posició de principis per al primer ministre, ja que ho veu com una reminiscència de l'exprimera ministra Margaret Thatcher. Ella tenia, segurament més que qualsevol primer ministre britànic des de Winston Churchill, una estratègia mundial per a Gran Bretanya. Tractar d'emular a aquests dos gegants no està a l'abast de David Cameron.

Prometi el que prometi als euroescèptics del partit Tory, aquests sempre són més. La majoria dels parlamentaris conservadors veuen ara Europa com una mena de poció verinosa i afirmen que els agradaria abandonar el vaixell. Els votants, d'altra banda, podrien resultar molt més pragmàtics si, eventualment, s'enfrontessin a la qüestió de "dins" o "fora". Canvis menors en certs aspectes relatius a justícia, afers interiors o accés dels immigrants a les prestacions probablement seran suficients. Aquests conservadors que volen sortir d'Europa hauran d'explicar el què implica la sortida a un electorat que és notablement advers al risc. La nominació per part de David Cameron d'un polític convencional, tranquil i reflexiu, Lord Hill, el líder de la Cambra dels Lords, per ocupar el càrrec de proper comissari europeu de Gran Bretanya, suggereix que Europa no és la causa perduda que sembla que és en el Partit Conservador.

Cameron està paralitzat per la seva creixent incapacitat per guanyar aliats que és essencial si vol forjar acords sobre reformes amb les que molts dels seus homòlegs, com el primer ministre suec i Angela Merkel, estan d'acord. Ell té molts amics afins a Europa però els britànics semblen haver perdut l'art d’arribar a acords a Brussel·les. Cameron haurà de recuperar aquest art si no vol veure com el seu lideratge descendeix a Gran Bretanya. Aquest repte, juntament amb una economia en creixement, és essencial si vol sortir reforçat en les eleccions generals de l’any vinent. Pretendre que Jean Claude Juncker té el destí dels britànics a les seves mans no farà arreglar la situació amb l'electorat britànic.

L'èxit del partit UKIP, que ara compta amb el major nombre de diputats britànics al Parlament Europeu, és poc probable que es repeteixi en les eleccions generals però se suma al creixent nombre de veus a Gran Bretanya que sostenen que el país estaria millor fora de la Unió Europea. Fins i tot les paraules d'advertència dels Estats Units, reiterades pel president Barack Obama, no han aconseguit desarmar els diputats tories i una franja més àmplia de l'opinió pública, que sembla voler anar pel seu compte. Per a Washington, una Gran Bretanya distanciada del seu propi continent és molt menys útil com a amiga. A mesura que augmenti la por al sí en el referèndum escocès que s'acosta, Washington es veurà temptat de recórrer cada vegada més a Berlín.

Sectors rellevants de Gran Bretanya romanen a favor de continuar a Europa, així com la comunitat empresarial i la City. Recentment, el ministre de Finances alemany va dir que considerava impensable que Gran Bretanya sortís d'Europa. Els primers ministres d'Holanda i Suècia comparteixen el seu punt de vista, així com molts altres en el continent que no estan contents amb la capacitat d'Europa per triar polítics que estan a punt de ser retirats per cobrir un lloc de treball - el president de la Comissió, que podria considerar-se digne d’un polític més jove, actiu i amb noves idees. El compromís i la promoció de la gent mediocre com Catherine Ashton són part integrant de la política europea i expliquen per què moltes persones al continent no mostren interès, i encara menys entusiasme, en la gestió dels afers europeus. Independentment dels seus mèrits, Jean Claude Juncker difícilment podrà entusiasmar més votants europeus, la meitat dels quals no voten i la majoria dels quals mai han sentit parlar d'ell. La necessitat de reformes econòmiques a Europa és evident per a tots. Gran Bretanya encara pot, si així ho decideix - i probablement ho farà, fer una contribució important.