La prova del cotó per a Barack Obama

Ricard González
Politòleg i periodista resident a Washington

11 de febrer de 2009 / Opinión CIDOB, n.º 29

El fet que Israel i Hamas arribessin a un acord per a declarar un alto al foc pocs dies abans de la presa de possessió de Barack Obama va estalviar al president dels EUA haver de prendre decisions difícils i altament controvertides tan bon punt arribava al Despatx Oval.

Obama guanyava així un temps preciós abans de definir un política integral per a una regió amb diversos conflictes entrelligats. No obstant això, no passarà gaire temps fins que la nova administració es vegi amb l'obligació de prendre decisions complicades que enutjaran alguns dels actors a la zona, i els seus simpatitzans als EUA. La decisió més important que haurà de prendre fa referència a la renovació o no de la política d'aïllament de Hamas.

Tot i que Tel Aviv ha justificat els atacs en l'intent d'aturar el llançament de coets contra el sud del país, els objectius reals de l'ofensiva eren més ambiciosos, i responien a una estratègia de llarg abast posada en marxa després de la victòria electoral de Hamas el 2006.

Incapaços d'acceptar les conseqüències de l'èxit electoral de l'organització islamista, els governs israelià i nord-americà van dissenyar un pla per aïllar primer, i destronar després el govern de Hamas, que la UE va acceptar sense protestar. Amb aquesta finalitat es van imposar unes condicions a Hamas de difícil acceptació per a reconèixer la seva legitimitat com a interlocutor en el conflicte palestí: renúncia a la violència, reconeixement de l'estat d'Israel i acceptació dels tractats firmats per l'Autoritat Palestina.

En comptes de condicions prèvies a la negociació, el reconeixement d'Israel o la renúncia a la violència haurien de ser els objectius finals d'una negociació de pau. A més, aquestes condicions posaven de manifest un tracte diferenciat escandalós: o és que potser es demanava al govern israelià que renunciés a la violència, i als partits més radicals que l'integraven el reconeixement de l'estat palestí?

L'ofensiva pot haver estat l'últim cartutx de l'estratègia de confrontar “els palestins bons” - els moderats d'Al Fatah - amb els “palestins dolents” - els radicals de Hamàs. Tot dependrà de la nova administració dels EUA, l'únic actor realment capaç de posar-hi punt final. Ni la UE ni Israel volen o poden donar aquest pas. Sigui quina sigui la formació del proper govern israelià, la política d'assetjament a Hamas no canviarà, ja que forma part d'un ampli consens social a Israel. Vista la divisió produïda al si de la UE durant la crisis de Gaza, és inversemblant que aquesta adopti una mesura tan controvertida de forma unilateral.

Quant a la posició d'Obama respecte aquest tema, és una gran incògnita. Les darreres setmanes s'han sentit veus pertanyents a l'establishment demòcrata dins l'àmbit dels afers estrangers reconeixent el fracàs de l'estratègia d'aïllament de Hamas, i la necessitat de donar un canvi de rumb a l'enfocament del conflicte que fa Washington. Si l'organització islamista ha estat capaç de resistir aquesta envestida, sostenen, no és factible confiar en el seu esfondrament.

El canvi de relació entre la comunitat internacional i Hamas, es suggereix, no pot ser brusc, ja que trobaria una resposta contundent del poderós lobby pro-israelià, i podria aixecar una forta oposició interna. L'argument que el govern ha cedit al xantatge terrorista seria un recurs fàcil que, de ben segur, els republicans explotarien a fons.

Per això, la Casa Blanca va deixar clar en tot moment que en el seu viatge recent a la zona, l'enviat especial d'Obama, George Mitchell, no es reuniria amb cap representant de Hamas. Si arriba, el canvi d'estratègia es plasmarà a porta tancada, a les reunions dels representants de l'administració nord-americana amb els líders dels estats àrabs. Washington els hauria d'enviar un missatge clar que dóna suport a la formació d'un govern d'unitat nacional palestí i que pretén intentar moderar Hamas a base d'atraure'l al procés de pau. Dins d'aquest escenari, la comunitat internacional hauria de buscar alguna fórmula imaginativa per a poder abandonar les condicions imposades a Hamas sense manifestar-ho explícitament.

A falta d'informació concreta i detallada, en aquests primers dies de l'administració Obama, se succeeixen les especulacions a la premsa i la blogosfera sobre quina serà la posició concreta de Washington en els assumptes més espinosos, entre ells el conflicte d'Orient Mitjà. De moment, només es pot arribar a dues conclusions fonamentades amb els fets, no amb els rumors.

La primera és que el President pensa implicar-se en el conflicte àrabo-israelià de forma molt més personal que el seu predecessor. Mentre Bush va esperar fins a l'últim tram de la seva presidència per a intervenir-hi, Obama ho ha fet des del primer dia que arribà a la Casa Blanca, quan trucà personalment als líders de la regió. Si bé és cert que la crisi de Gaza el pot haver empès a actuar amb urgència, durant tota la campanya electoral, el llavors candidat demòcrata va reiterar en nombroses ocasions que la busca de la pau a l'Orient Mitjà seria una de les seves prioritats exteriors, i que ho faria “des del primer dia”.

La segona conclusió és que Obama vol una intervenció dels EUA més equilibrada. A ningú escapa que, dels noms que havien sonat com a possibles enviats especials, l'ex senador George Mitchell és el que té una trajectòria menys esbiaxada. De fet, a diferència de Dennis Ross o Martin Indyk, mai ha treballat o format part del lobby pro-israelià a Washington.

Ara bé, l'elecció de Mitchell tampoc implica necessàriament un canvi profund de la política nord-americana en el conflicte. La prova del cotó serà l'estratègia de Washington per tractar amb Hamàs.

Ricard González
Politòleg i periodista resident a Washington