Imaginar el futur de la globalització

 De les múltiples versions que s’han fet de la faula clàssica de la guineu i l’eriçó, la d’Isaiah Berlin és probablement la que capta millor la idoneïtat d’aquest relat per exposar dues maneres de pensar contraposades. En la versió de Berlin, la guineu té un coneixement del món perquè és astuta, però l’eriçó en té prou de conèixer una sola cosa, però molt important. Així, la faula presenta dues maneres d’entendre el món: d’una banda, la dels eriçons, centrada en un únic principi organitzador, però d’aplicabilitat universal, i de l’altra, la de les guineus, que té en compte molts valors i perspectives diferents, però que no és capaç d’encaixar-ho tot en una única visió omnicomprensiva¹.

Els debats sobre la globalització econòmica solen estar dominats per eriçons: actors que interpreten i avaluen la dinàmica i les conseqüències de la globalització a través d’un únic prisma. Per exemple, d’acord amb el discurs occidental dominant sobre la globalització, després del col·lapse de la Unió Soviètica i fins a la crisi financera mundial del 2008, la liberalització econòmica va ampliar el pastís econòmic de tal manera que tots els països –de rendes altes i de rendes baixes, rics i pobres– van millorar la seva situació. Segons aquesta lectura, el resultat del lliure comerç va ser igual de beneficiós per a tothom i va aportar pau i prosperitat en general.

En els darrers anys, però, aquesta narrativa es veu cada cop més qüestionada pel sorgiment de discursos alternatius que afirmen que la globalització econòmica genera també molts perdedors. Els populistes de dretes, per exemple, lamenten la decadència del «cinturó de l’òxid»² als Estats Units, i emfasitzen la necessitat de defensar la classe treballadora nativa davant la deslocalització de les feines industrials i davant l’arribada d’immigrants. Els populistes d’esquerres i els crítics amb el poder empresarial al·leguen que els dividends de la globalització solen beneficiar principalment els rics i les poderoses multinacionals, mentre que debiliten, per contra, la classe mitjana.

Arran de la pandèmia de la COVID-19 i de la crisi climàtica ha augmentat la preocupació per la resiliència i la sostenibilitat de les nostres economies. Ens trobem en una conjuntura crítica: després d’un període relativament llarg d’estabilitat en el pensament dominant sobre la globalització econòmica, ara ens endinsem en una situació de canvi dramàtic³. En aquest context de crisi⁴, la narrativa esdevé un factor summament important, ja que orienta els actors cap a noves maneres d’entendre quin és el problema i què cal fer per resoldre’l⁵.

Des del nostre punt de vista, entendre com interactuen les diferents narratives és el millor punt de partida per imaginar el futur de la globalització, ja que aquestes diferents narratives ens permeten matisar les complexitats, les incerteses i les ambigüitats de la globalització econòmica. Aquest no és l’objecte dels debats actuals sobre la globalització, que es converteixen ràpidament en enfrontaments entre els que –amb mentalitat d’eriçó– es parapeten en la seva visió del fenomen, i alhora caricaturitzen els seus oponents com a analfabets en economia, políticament perillosos o moralment corruptes.

Trobem un exemple paradigmàtic d’aquesta visió confrontacional en la reacció dels portaveus de les narratives crítiques amb el lliure comerç i la immigració, tan presents a la campanya presidencial de Donald Trump, als Estats Units, i en el moviment a favor del Brexit, alRegne Unit. Molts es van embolcallar en la seva «bola de punxes» i van denigrar els oponents per la seva estupidesa i interessos personals. No obstant això, els preconitzadors de narratives insurgents tampoc no estan lliures de culpa, ja que en molts casos han dedicat tota la seva energia a mostrar que la seva narrativa era radicalment diferent de l’anterior, sovint passant per alt matisos i deixant de banda qualsevol voluntat de compromís.

Això no vol dir que perspectives com la de l’eriçó no tinguin interès. Algunes aprofiten les eines empíriques i teòriques de determinades disciplines acadèmiques per desenvolupar el nostre coneixement sobre l’economia, la política i el medi ambient. D’altres articulen un sistema particular de valors i expliquen les seves ramificacions ètiques a l’hora d’organitzar el flux mundial de béns, persones, capital, dades i idees. Cadascuna d’aquestes perspectives representa un determinat punt de vista i treu l’entrellat d’una part del trencaclosques.

Tanmateix, els debats dominats per perspectives del tipus eriçó ens impedeixen avançar, ja que tendeixen a oscil·lar entre dos extrems, com un pèndol. En alguns temes, sembla que els proponents de les diverses narratives sobre la globalització econòmica viuen en mons estancs, amb poca o nul·la interacció entre ells. Els bàndols estan tan atrinxerats a les seves pròpies visions del món que resulta impossible mantenir un veritable diàleg, degut a la intensa polarització⁶.

El fet que els eriçons hagin dominat els debats públics sobre la globalització econòmica no només ens ha impedit comprendre la complexitat de la globalització, sinó que, a més, suposa un obstacle per apreciar els diferents valors en joc i donar-los-hi cabuda. Així doncs, per imaginar el futur de la globalització, necessitem desenvolupar més enfocaments del tipus guineu, que ens deslliurin dels discursos estancs i la polarització característica dels debats contemporanis. 

Sis narratives per explicar qui guanya amb la globalització: tots, alguns o ningú 

El primer pas per desenvolupar aquest tipus de perspectiva és analitzar i comprendre què és el que els diferents eriçons han afirmat sobre la globalització econòmica. Al nostre llibre Six Faces of Globalization: Who Wins, Who Loses, and Why It Matters(Cambridge: Harvard University Press, 2021) hem identificat sis narratives principals sobre les virtuts i els vicis de la globalització econòmica que articulen els debats a Occident. Aquestes narratives són les que generen les línies discursives a través de les quals percebem la realitat i comuniquem les nostres concepcions i valors. En general, encaixen en tres categories principals: una primera en què tots hi guanyen o win-win, una segona en què uns hi guanyen i altres hi perden o win-lose i, finalment, una en què tots hi perden, o lose-lose.

La narrativa dels poders establerts ha estat la dominant a l’hora d’entendre la globalització econòmica a Occident durant les darreres tres dècades. Des d’aquesta perspectiva, la globalització és una dinàmica irrefrenable i aclaparadorament beneficiosa. Se centra en l’augment de la productivitat i el descens de les taxes de pobresa, i posa l’èmfasi en l’eficiència econòmica i les virtuts dels països i les empreses que aprofiten els seus avantatges comparatius. Moltes de les institucions que actuen com a guardianes de l’ordre econòmic internacional –com el Banc Mundial, l’FMI i l’OMC– han fet seva aquesta visió del win-win⁷.

Tot i això, a la dècada posterior a la crisi financera mundial, aquest discurs oficialista ha perdut la seva posició dominant, i narratives que fins aleshores eren marginals ocupen ara el centre del debat polític. Mentre que la narrativa dels poders establerts segueix aferrada al win-win, quatre narratives més sobre la globalització econòmica, encara amb mentalitat d’eriçó, argumenten que aquesta produeix tant guanyadors com perdedors. La diferència entre elles rau en qui hi guanya i qui hi perd, què causa aquest resultat distributiu desigual, i per què és problemàtic.

A l’esquerra de l’espectre polític trobem dues narratives que emfatitzen com els guanys de la globalització econòmica han fluït cap amunt, cap als rics i les corporacions multinacionals. A la dreta, trobem dues narratives que consideren que els beneficis de la globalització han anat a parar a butxaques i països estrangers⁸.

La narrativa populista d’esquerres se centra en com es manipulen les economies nacionals per canalitzar els guanys de la globalització cap a uns pocs privilegiats. Tot i que les economies de molts països han crescut, també s’ha produït un fort augment de la desigualtat, amb una bretxa cada vegada més gran entre rics i pobres, i un debilitament de la classe mitjana. Mentre que alguns dels seus defensors assenyalen directius d’empreses, banquers i multimilionaris –l’1% més ric de la població mundial– com els beneficiaris d’aquesta transferència, altres apunten també als professionals cultes i a la classe mitjana i alta en general –el 20% més ric–. En qualsevol cas, per a aquesta narrativa, són els pobres i la classe treballadora els qui hi han sortit perdent⁹.

Els qui defensen la narrativa del poder corporatiu afirmen que els veritables guanyadors de la globalització econòmica són les empreses multinacionals, les quals poden aprofitar els avantatges d’un mercat global per produir a baix cost, vendre pertot arreu i minimitzar el pagament d’impostos. Aquestes empreses utilitzen el seu poder per configurar les normes internacionals en àmbits que les beneficien, com el comerç i la inversió, i alhora exerceixen pressió contra una cooperació internacional eficaç en temes que les podrien perjudicar, com la fiscalitat. Segons aquesta narrativa, la globalització econòmica produeix molts perdedors –treballadors, comunitats, ciutadans i governs– i un únic guanyador: les empreses¹⁰.

La narrativa populista de dretes comparteix amb la visió d’esquerres una profunda desconfiança envers les elits, però totes dues narratives divergeixen en la seva acusació: mentre que els populistes d’esquerres culpen l’elit d’enriquir-se, els populistes de dretes carreguen contra ella per no protegir la població treballadora autòctona de les amenaces de «l’altre» extrem. Per tant, el discurs populista de dretes té un fort component horitzontal de «nosaltres contra ells», ja sigui mitjançant la preocupació per protegir els treballadors de la deslocalització de llocs de treball, o de protegir-los contra l’afluència d’immigrants que podrien competir per aquests llocs de feina, viure del sistema de benestar social o amenaçar la identitat de la comunitat nacional¹¹.

La narrativa geoeconòmica se centra en un altre tipus d’amenaça exterior: la competència econòmica i tecnològica entre els Estats Units i la Xina com a grans potències rivals. Encara que ambdós països s’han beneficiat de la globalització econòmica en termes absoluts, en termes relatius la Xina ha reduït la distància que la separava dels Estats Units. Els Estats Units, per la seva banda, perceben cada vegada més la Xina com un competidor econòmic i una amenaça per a la seguretat, cosa que confereix a la narrativa geoeconòmica una urgència que no tenia durant la guerra freda. Aquesta urgència s’ha vist agreujada amb la invasió russa d’Ucraïna i ha donat a aquest tipus de discurs un caràcter prominent a Europa, l’abast del qual s’ha ampliat per incloure també la competència entre Occident i una aliança autoritària encapçalada per la Xina i Rússia. En lloc d’aplaudir el comerç i la inversió internacionals per millorar el benestar econòmic i les perspectives de pau, la narrativa geoeconòmica subratlla les vulnerabilitats existents en l’àmbit de la seguretat, sorgides de la interdependència econòmica i la interconnexió digital amb rivals estratègics¹².

De vegades aquestes narratives se solapen. Per exemple, molts membres de l’administració Trump van adoptar tant la narrativa populista de dretes com la geoeconòmica, mentre que candidates com Elizabeth Warren van encarnar tant la crítica populista d’esquerres com la del poder corporatiu. En altres casos, són divergents. Per exemple, les protestes contra l’Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (ATCI, més coneguda per la sigla en anglès TTIP) estaven més influenciades per la narrativa del poder corporatiu que la del populisme d’esquerres. Cada narrativa té preocupacions pròpies: si la narrativa populista de dretes lamenta la pèrdua d’ocupació en l’àmbit industrial, la geoeconòmica se centra a guanyar la cursa de les tecnologies del futur, com les xarxes de cinquena generació (5G) i la Intel·ligència Artificial.

Aquestes narratives que es basen en una lògica win-win o win-lose difereixen de la sisena d’aquestes narratives del tipus eriçó, que sosté que tots correm el risc de perdre-hi amb la globalització econòmica en la seva forma actual. Aquesta narrativa del lose-lose retrata la globalització econòmica com a font i accelerador d’amenaces globals, com ara les pandèmies i el canvi climàtic. Algunes versions se centren en com la interconnexió global augmenta el risc de contagi, tant de virus com d’alteracions en la cadena de subministraments. Altres adverteixen que, l’augment vertiginós de les emissions de carboni a conseqüència de l’expansió mundial del model occidental de producció i consum, posa en perill tant les persones com el planeta.

Aquest tipus de narratives centrades en les amenaces globalsconsideren la humanitat com un tot i els seus partidaris apel·len a la solidaritat global i a la cooperació internacional per fer front a reptes compartits. Sostenen que hem de redefinir els objectius de les nostres economies perquè els individus i les societats puguin sobreviure i prosperar dins els límits del nostre planeta. Això pot implicar donar més importància a la resiliència que a l’eficiència de les nostres cadenes de subministrament, i més importància a la sostenibilitat que a la cerca de beneficis en les nostres economies. Si no canviem, adverteixen, correm el risc de sortir-hi tots perdent, encara que és probable que algunes persones i alguns països siguin els primers a rebre’n les conseqüències i els més perjudicats¹³.

Formats en un món acostumat als eriçons, la pregunta més comuna que ens vam trobar a la nostra investigació va ser: «aleshores, quina d’aquestes narratives és la correcta?». També vam descobrir que els partidaris de determinades narratives s’afanyaven a assenyalar el que era correcte de la seva narrativa i el que era erroni de les altres, una clàssica maniobra d’eriçó. Tots dos enfocaments passen per alt, però, una qüestió més profunda.

Com passa amb qualsevol representació parcial d’una realitat de naturalesa complexa, encara que cada relat conté una mica de certesa, cap no diu tota la veritat¹⁴. Cada relat destaca aspectes importants del procés de globalització econòmica, i expressa valors arrelats profundament en un gran nombre de persones. Mostra i alhora amaga. Per això, en comptes d’optar per una única narrativa, hem de prioritzar un enfocament com el de la guineu, que abasti múltiples perspectives, mantenint-les en tensió i combinant-ne els diferents punts de vista.

Des del punt de vista analític, adoptar un enfocament d’aquest tipus ajuda a comprendre millor les qüestions complexes. Com explica el politòleg Philip Tetlock al seu llibre Expert Political Judgment (2017), la clau no és tant què pensen els experts, sinó com pensen. Tetlock considera que els qui pensen com eriçons tenen coneixement sobre un aspecte determinat i sovint confien massa en ells mateixos, i tendeixen a excedir-se en l’abast explicatiu dels seus coneixements a altres àmbits. Les seves prediccions solen ser, tanmateix, molt menys encertades que les dels pensadors amb mentalitat de guineu, que combinen diverses fonts d’informació per arribar a conclusions més provisionals¹⁵.

Prenguem com a exemple la reacció contra l’impost sobre el dièsel del president francès Emmanuel Macron, el 2018. Des de la perspectiva oficial i de les narratives sobre les amenaces globals, la taxa tenia tot el sentit del món: encarir els combustibles fòssils és una manera de reduir les emissions de carboni a través del mercat. No obstant això, la política va fracassar perquè Macron no va tenir en compte com seria percebut l’impost des de les perspectives populistes que van alimentar les protestes dels «armilles grogues». Els populistes de dretes veien en l’impost un greuge de les elits urbanes cap a la vida rural, i alhora els populistes d’esquerres assenyalaven que gravava les poblacions més pobres sense penalitzar les activitats dels rics, com el fet de volar amb avió.

Si l’art de l’advocacia consisteix a convèncer els altres perquè vegin el món a través d’una lent determinada, l’art de l’elaboració de polítiques requereix el contrari: exigeix examinar els problemes a través de diverses lents. Per decidir si un país ha d’utilitzar Huawei a les seves xarxes 5G no s’ha de considerar únicament si els productes de Huawei són barats, fiables i econòmicament eficients; també cal tenir en compte fins a quin punt el país se sent còmode confiant la seva infraestructura crítica a una empresa que depèn del Govern xinès, i més tenint en compte les qüestions de seguretat i la rivalitat geopolítica. De la mateixa manera, la comprensió de la propagació i l’impacte del coronavirus requereix una apreciació dels riscos sistèmics derivats de la interconnexió global, així com de la variabilitat resultant de les desigualtats domèstiques.

Un enfocament com el de la guineu també ens pot ajudar a superar la incomprensió mútua que prolifera en els debats econòmics, ja que ens empeny a posar-nos a la pell d’aquells amb els quals no estem d’acord. I si comprenem millor la seva lògica interna, el seu atractiu i les prescripcions d’aquesta narrativa, tindrem una visió més clara dels punts cecs i els biaixos de les nostres pròpies narratives i preferències polítiques.

Per desenvolupar enfocaments d’aquest tipus que, ens ajudin a imaginar el futur de la globalització, hem de pensar de manera integradora, cosa que no és fàcil en el context actual. Les universitats solen segmentar la recerca en disciplines i, per tant, fomenten l’aprofundiment i l’especialització en detriment d’una mirada més global, interconnectada i creativa. Els responsables polítics solen treballar de manera relativament compartimentada en diferents departaments que aborden els seus propis problemes, i mantenen un estret control sobre les seves propostes. Tot i això, fenòmens complexos com la globalització econòmica impliquen una multitud de qüestions interconnectades, que no s’ajusten clarament a les fronteres de les disciplines i les temàtiques al voltant de les quals s’organitza gran part de la nostra producció de coneixement.

El premi Nobel de Física Murray Gell-Mann afirmava que: «en el segle xxi, el tipus de ment més important serà la ment capaç de sintetitzar»¹⁶. La ment sintetitzadora assimila i avalua informació procedent de fonts dispars, barrejant-la en un tot més coherent¹⁷. La capacitat per tenir presents (almenys) dues idees o narratives diametralment oposades i, en lloc de triar-ne simplement una, produir una síntesi que sigui superior a qualsevol de les dues, és una qualitat que comparteixen els principals líders empresarials¹⁸.

És també una pràctica cada cop més habitual a Washington i a Brussel·les. L’estratègia del president dels Estats Units Joe Biden integra aspectes de múltiples perspectives. La seva agenda comercial parla del potencial del comerç com a generador de prosperitat, a la qual hi afegeix el compromís de defensar el benestar dels treballadors estatunidencs –un tret propi dels populistes de dretes i d’esquerres–, la necessitat de regular el poder empresarial –també en els àmbits fiscal i antimonopoli– i la determinació de competir agressivament amb la Xina en matèria econòmica i tecnològica, alhora que s’intenta cooperar en amenaces globals com el canvi climàtic i les pandèmies.

Una cosa semblant passa a Brussel·les. La Unió Europea, durant molt de temps gran defensora de la narrativa oficial, ha anat actualitzant la seva política comercial per buscar una major resiliència en béns crítics, encapçalar la seva pròpia fabricació de semiconductors per tal de protegir la seva posició industrial i imposar un Mecanisme d’Ajust en Frontera per Carboni (MAFC); tot això amb l’objectiu d’aconseguir més sostenibilitat en el marc d’un sistema de comerç mundial. També intenta incorporar aspectes de diferents narratives en el seu apropament a la Xina. En aquest sentit, la Comissió declara que «la Xina és, simultàniament, en diferents àmbits polítics, un soci de cooperació amb qui la UE té objectius estretament alineats, un soci amb qui la UE ha de negociar per trobar un equilibri d’interessos, un competidor econòmic a l’hora d’aconseguir el lideratge tecnològic i un rival sistèmic que promou models alternatius de governança».

Si deixem de banda la qüestió de quina de les narratives és la correcta, on ens pot portar un pensament més integrador sobre la globalització econòmica? Tot i que no tenim una resposta definitiva al respecte, el nostre estudi suggereix que el centre de gravetat del debat es va allunyant de l’antic consens oficial almenys en dos aspectes: d’una banda, pel que fa a les qüestions de distribució, que tant dins dels països com entre ells, ocupen un lloc cada cop més central, i, de l’altra, envers als valors no econòmics, ja siguin mediambientals, socials o relacionats amb la seguretat, que creixen en importància en detriment de l’eficiència i el creixement.

En qüestions distributives, els proponents de la narrativa del poder establert suggerien un enfocament en dues fases. En primer lloc, era imperatiu augmentar la mida del pastís econòmic, obrint els mercats al comerç i la inversió internacionals. Les qüestions distributives sobre com es dividia el pastís quedaven relegades a l’àmbit nacional. El pensament econòmic enquadrat en aquesta perspectiva apostava per l’eficiència com a mecanisme de creixement econòmic del país en conjunt i pressuposava que els guanyadors podrien compensar els perdedors, i tot i així, seguir en una millor posició. Que els guanyadors compensessin efectivament els perdedors era quelcom que es reservava als embolics de la política, per no comprometre la integritat dels models.

Tot i això, la resta de les narratives sí que atorguen un paper central a la distribució. No n’hi ha prou d’augmentar la mida del pastís; el repartiment és tan important o més. Els populistes d’esquerres se centren en la distribució de la riquesa i les oportunitats entre les classes socioeconòmiques d’un país determinat. Per a ells, el creixement és inútil si no és àmpliament compartit. La narrativa populista de dretes sosté que la distribució, entesa en el sentit horitzontal de l’espai geogràfic, també importa. Compara la dinàmica de les ciutats que progressen i les comunitats rurals que decauen amb el tancament de les fàbriques.

Els guanys relatius també poden ser importants a escala internacional. La narrativa geoeconòmica assenyala que, encara que la Xina i els Estats Units s’han beneficiat de la globalització econòmica en termes absoluts, l’èxit relatiu de la Xina a l’hora d’escurçar distàncies ha aguditzat la competència estratègica entre ambdós països. En lloc de generar una situació win-win, que té com a conseqüència pau i prosperitat per a tothom, el canviant equilibri de poder mundial amenaça ara la pau i la prosperitat. Les qüestions distributives, tant dins dels països com entre ells, es converteixen en un element central de la formulació de polítiques.

Un altre tema comú a les narratives que s’oposen a l’ortodòxia del lliure comerç és la importància que atorguen a altres valors més enllà de l’eficiència econòmica, ja siguin el benestar humà, la protecció del medi ambient, la cohesió comunitària o la seguretat nacional. La narrativa del poder establert tendeix a ignorar els valors no monetaris, o a tractar-los com si es poguessin reduir a mesures econòmiques. Els discursos alternatius sostenen que el «benestar» general no es pot representar únicament amb paràmetres econòmics; de vegades hi ha altres valors més importants que la renda i que no es quantifiquen amb diners. Tot i que avui, gràcies als subsidis per discapacitat, les ajudes socials i l’accés a productes més barats, un treballador industrial que ha estat acomiadat estigui objectivament en una situació material millor que la dels seus pares, el que ha perdut en orgull i estatus potser supera qualsevol guany material.

La idea que importen altres valors, a més de l’increment de la riquesa, és un element essencial de la narrativa sobre les amenaces globals. Els ecologistes i els seus aliats ens demanen que reformulem el creixement econòmic com un mitjà per assolir un fi, i no com un fi en si mateix. Ens recorden que no tot creixement econòmic contribueix al benestar humà, especialment quan es persegueix sense respectar els límits planetaris. «El que tenim actualment són economies que necessiten créixer, amb independència que ens facin prosperar o no», assenyala Raworth, «i el que necessitem són economies que ens facin prosperar, independentment que creixin o no»¹⁹.

Els valors no econòmics també són presents a les narratives alternatives. La narrativa populista de dretes premia els vincles que uneixen les famílies, les comunitats i les nacions, i valora la tradició, l’estabilitat, la lleialtat i la jerarquia. Els que la defensen entenen la importància del treball no només com a mitjà per aconseguir uns ingressos, sinó també com a mecanisme per conferir un sentiment d’identitat, autoestima i dignitat que, alhora, ajuda a construir famílies i comunitats estables. Encara que el comerç fomenti una major eficàcia i una producció més barata, pot danyar el teixit social, sobretot quan el canvi és ràpid i es concentra en regions geogràfiques o sectors industrials específics²⁰.

De vegades, el creixement econòmic contribueix a assolir també objectius no econòmics; en altres ocasions, però, hi entra en conflicte. Els partidaris d’aquestes narratives no oficials coincideixen amb que no podem centrar-nos únicament a augmentar la mida del pastís, ni tampoc limitar-nos a dividir-lo equitativament: potser aquelles coses que valorem no càpiguen en un únic pastís²¹. Si volem imaginar un futur esperançador per a la globalització, hem de trobar maneres de debatre més obertament i equilibrar els diferents valors a les nostres societats pluralistes. A través de l’empatia, hem de fomentar una cultura de debat respectuós en què es considerin obertament les diferents possibilitats de compromís. Per exemple, com podem sospesar el valor de la tradició enfront del progrés econòmic, la riquesa del país enfront del benestar de determinades regions o grups, i la importància de la nacionalitat enfront del valor de les identitats globals i cosmopolites?

Si volem imaginar un futur esperançador per a la globalització, hem de deixar enrere els conflictes sobre quina és la narrativa correcta. La capacitat per integrar els punts de vista de diferents narratives, i la voluntat d’explorar sinergies i trobar acords es converteixen en els trets característics d’una política reeixida. Ja no n’hi ha prou que les cadenes de subministrament siguin eficients; necessitem que també siguin segures i resilients. La política climàtica no només ha de ser econòmicament i tecnològicament viable, sinó que també ha de ser equitativa i integradora. La disjuntiva no és la cooperació, la competència o la confrontació entre els Estats Units i la Xina, sinó com gestionar aquests tres aspectes en diferents àmbits i moments.

Abordar un assumpte a través de moltes lents narratives és una tasca difícil, tant des del punt de vista cognitiu com normatiu. Tanmateix, també és la millor oportunitat que tenim per idear plantejaments que responguin a la complexitat calidoscòpica dels reptes actuals i futurs.

Referències Bibliogràfiques

AFL-CIO, «Making NAFTA Work for Working People», (juny de 2017) (en línia), https://aflcio.org/sites/default/files/2017-06/NAFTA%20Negotiating%20Recommendations%20from%20AFL-CIO%20%28Witness%3DTLee%29%20Jun2017%20%28PDF%29_0.pdf

Baker, Dean. Rigged: How Globalization and the Rules of the Modern Economy Were Structured to Make the Rich Richer. Washington: Center for Economic and Policy Research, 2016. 

Berins Collier, Ruth i Collier, David. Shaping the Political Arena: Critical Junctures, the Labor Movement, and Regime Dynamics in Latin America, Notre Dame: University of Notre Dame Press, 2002, p. 27-39. 

Berlin, Isaiah. The Hedgehog and the Fox: An Essay on Tolstoy’s View of History. 2ª ed. Princeton: Princeton University Press, 2013. p. 1-2. 

Blackwill, Robert D. i Harris, Jennifer M. War by Other Means: Geoeconomics and Statecraft. Cambridge: Harvard University Press, 2016. 

Blair, Tony. «Tony Blair on Globalization. Can Tony Blair push traditionally stoic Britain full-force into globalization?». The Globalist, 5 d’octubre de 2005, (en línia) https://www.theglobalist.com/tony-blair-on-globalization/. 

Blyth, Mark. Great Transformations: Economic Ideas and Institutional Change in the Twentieth Century. Nova York: Cambridge University Press, 2002, p. 38-39. 

Blyth, Mark. «Powering, Puzzling, or Persuading? The Mechanisms of Building Institutional Orders». International Studies Quarterly 51, núm. 4 (desembre 2007), p. 761-777. 

Boudreaux, Daniel J. «Trade Has No Losers», American Institute for Economics Research, 24 de desembre de 2018, (en línia) https://www.aier.org/article/trade-has-no-losers/. 

Brown Jr., Edmund G. «Free Trade Is Not Free», a: Nader, Ralph (eds). The Case against Free Trade: GATT, NAFTA, and the Globalization of Corporate Power. Berkeley: North Atlantic Press, 1993.

Capoccia, Giovanni i Kelemen, R. Daniel. «The Study of Critical Junctures: Theory, Narrative, and Counterfactuals in Historical Institutionalism». World Politics 59, núm. 3 (abril 2007), p. 341-369, doi:10.1017/S0043887100020852. 

Cass, Oren. The Once and Future Worker: A Vision for the Renewal of Work in America. Nova York: Encounter Books, 2018. 

Ciuriak, Dan. «A New Name for Modern Trade Deals: Asset Value Protection Agreements». Centre for International Governance Innovation, (11 d’abril de 2017), (en línia) https://www.cigionline.org/articles/new-name-modern-trade-deals-asset-value-protection-agreements.

Clausing, Kimberly. Open: The Progressive Case for Free Trade, Immigration, and Global Capital. Cambridge: Harvard University Press, 2019. 

Draut, Tamara. Sleeping Giant: The Untapped Economic and Political Power of America’s New Working Class. Nova York: Anchor Books, 2018. 

Drezner, Daniel W. The Ideas Industry: How Pessimists, Partisans, and Plutocrats are Transforming the Marketplace of Ideas. Oxford: Oxford University Press, 2017. 

Eichengreen, Barry. The Populist Temptation: Economic Grievance and Political Reaction in the Modern Era. Nova York: Oxford University Press, 2018.

Eichengreen, Barry. «The Two Faces of Populism». Centre for Economic Policy Research, (29 d’octubre de 2019), (en línia) https://voxeu.org/article/two-faces-populism.

Epstein, David. Range. Nova York: Macmillan, 2019. 

Farrell, Henry i Newman, Abraham. «Weaponized Interdependence. How Global Economic Networks Shape State Coercion». International Security 44, núm. 1 (estiu 2019): p. 42-79, doi:10.1162/isec_a_00351. 

Ferry, Jeff. «Manufacturing Jobs and Income Decline». Coalition for a Prosperous America Working Paper, (15 d’agost de 2019), (en línia) https://www.prosperousamerica.org/working_paper_manufacturing_jobs_and_income_decline. 

Foroohar, Rana. Makers and Takers: The Rise of Finance and the Fall of American Business. Nova York: Crown, 2016. 

Friedman, Thomas Loren. The World Is Flat. Nova York: Farrar, Straus and Giroux, 2005.

 Friedman, Thomas Loren. The Lexus and the Olive Tree. Nova York: Farrar, Straus and Giroux, 2000. 

Gardner, Howard. Five Minds for the Future. Boston: Harvard Business Review Press, 2008, p. 3, 46-76. 

Gardner, Howard. A Synthesizing Mind: A Memoir from the Creator of Multiple Intelligences Theory. Cambridge: The MIT Press, 2020, p. 216. 

Goffman, Erving. Frame Analysis: An Essay on the Organization of Experience. Boston: Northeastern University Press, 1974.

Goodhart, David i Armstrong, Helen. The Road to Somewhere: The Populist Revolt and the Future of Politics. Londres: Hurst, 2017. 

Guilluy, Christophe. Twilight of the Elites: Prosperity, Periphery and the Future of France. New Haven: Yale University Press, 2019. 

Hickel, Jason. «Time for Degrowth: To Save the Planet, We Must Shrink the Economy». The Conversation, (23 d‘agost de 2016). 

Hickel, Jason. «Why Growth Can’t Be Green». Foreign Policy, (12 de setembre de 2018). 

Kay, John i King, Mervyn. Radical Uncertainty: Decision-Making for an Unknowable Future. Londres: Bridge Street Press, 2020, p. 314-316 i 410-411.

Klein, Ezra. Why We’re Polarized. Nova York: Avid Reader Press, 2020. 

Klein, Naomi. This Changes Everything: Capitalism vs. the Climate. Nova York: Simon and Schuster, 2014. 

Leonard, Mark (ed.). Connectivity Wars, Londres: European Council on Foreign Relations Press, 2016. 

Lind, Michael. The New Class War. Nova York: Portfolio Press, 2020a. 

Lind, Michael. The New Class War: Saving Democracy from the Managerial Elite. Nova York: Portfolio, 2020b.

Liscow, Zachary. «The Dilemma of Moral Commitments in Addressing Inequality», manuscrit, (novembre de 2018), (en línia) https://ntanet.org/wp-content/uploads/2019/03/Session1194_Paper2013_FullPaper_1.pdf;

Martin, Roger. The Opposable Mind: How Successful Leaders Win Through Integrative Thinking. Boston: Harvard Business Review Press, 2007, p. 5-10. 

Martin, Roger. When More is Not Better: Overcoming America’s Obsession with Economic Efficiency. Boston: Harvard Business Review Press, 2020. 

May, Theresa. «Theresa May’s Conference Speech in Full». Financial Times, (5 d’octubre de 2016). 

Moldoveanu, Mihnea i Martin, Roger. Diaminds: Decoding the Mental Habits of Successful Thinkers. Toronto: Rotman-University of Toronto Press Publishing, 2010, p. 3-8. 

Moretti, Enrico. The New Geography of Jobs. Nova York: Houghton Mifflin Harcourt, 2012; 

Morgan, Gareth. Images of Organization. Beverly Hills: Sage Publications, 1986, p. 5. 

Mudde, Cas. «The Populist Zeitgeist». International Journal of International Politics 39, núm. 4 (2004), p. 541-563. doi:10.1111/j.1477-7053.2004.00135.x.

Mudde, Cas. «Populism: An Ideational Approach», a: Cristóbal Rovira Kaltwasser et al. (eds.), The Oxford Handbook of Populism. Oxford: Oxford University Press, 2017, p. 29-30, 32.

Nader, Ralph. «Introduction: Free Trade and the Decline of Democracy», a: The Case against Free Trade, 1-12; Thilo Bode, Die Freihandelslüge: Warum TTIP nur den Konzernen nützt - und uns allen schadet. Múnic: DVA Dt.Verlags-Anstalt, 2015.

Narlikar, Amrita. Poverty Narratives and Power Paradoxes in International Trade Negotiations and Beyond, Cambridge: Cambridge University Press, 2020.

Navarro, Peter. Death by China. Confronting the Dragon. A Global Call to Action. Upper Saddle River: Prentice Hall, 2011. 

Navarro, Peter. «Why Economic Security Is National Security». RealClear Politics, (9 de desembre de 2018), (en línia)

https://www.realclearpolitics.com/articles/2018/12/09/why_economic_security_is_national_security_138875.html. 

OMC. «10 Benefits of the World Trading System», (juliol de 2007), (en línia) https://apeda.gov.in/apedawebsite/about_apeda/10%20benefits.pdf. 

OMC. 10 Things the WTO Can Do. Ginebra: WTO, 2012, (en línia) https://www.wto.org/english/res_e/publications_e/wtocan_e.pdf. 

Patterson, Molly i Renwick Monroe, Kristen. «Narrative in Political Science». Annual Review of Political Science 1, núm. 1 (juny 1998): p. 315-331, doi:10.1146/annurev.polisci.1.1.315.

Pence, Mike. «Vice President Mike Pence’s Remarks on the Administration’s Policy towards China». Hudson Institute, (4 d’octubre de 2018), (en línia) https://www.hudson.org/events/1610-vice-president-mike-pence-s-remarks-on-the-administration-s-policy-towards-china102018. 

Raworth, Kate. Doughnut Economics:Seven Ways to Think Like a 21st-Century Economist. White River Junction: Chelsea Green Publishing, 2017. 

Raworth, Kate. «A New Economics», a: Care Farrell et al. (eds.) This Is Not a Drill: An Extinction Rebellion Handbook. Londres: Penguin, 2019, p. 149-151, i 146. 

Reeves, Richard. Dream Hoarders: How the American Upper Middle Class Is Leaving Everyone Else in the Dust, Why That Is a Problem, and What to Do about It, Washington: Brookings Institution Press, 2017. 

Rodrik, Dani. Economics Rules. Nova York: W. W. Norton, 2015, p. 44.

Rodrik, Dani. «Populism and the Economics of Globalization». Journal of International Business Policy 1, núm. 1-2 (febrer 2018a), 12-33, doi:10.1057/s42214-018-0001-4.

Rodrik, Dani. «What Do Trade Agreements Actually Do?». Journal of Economic Perspectives 32, núm. 2 (primavera 2018b): p. 73-76.

Rodrik, Dani. Straight Talk on Trade: Ideas for a Sane World Economy. Princeton: Princeton University, 2018c.

Roe, Emery M. Narrative Policy Analysis: Theory and Practice. Durham: Duke University Press, 1994.

Russell Hochschild, Arlie. Strangers in Their Own Land: Anger and Mourning on the American Right, Nova York: The New Press, 2016. 

Saez, Emmanuel i Zucman, Gabriel. The Triumph of Injustice: How the Rich Dodge Taxes and How to Make Them Pay. Nova York: W. W. Norton, 2019. 

Sanders, Bernie. «The War on the Middle Class». Boston Globe, (12 de juny de 2015). 

Shiller, Robert J. Narrative Economics. Princeton: Princeton University Press, 2019, capítol VIII. 

Slaughter, Anne-Marie. «Redefining National Security for the Post Pandemic World». Project Syndicate, (3 de juny de 2020), (en línia) https://www.project-syndicate.org/commentary/redefining-national-security-for-world-after-covid19-by-anne-marie-slaughter-2020-06?barrier=accesspaylog. 

Sommer, Theo. China First. Die Welt auf dem Weg ins Chinesische Jahrhundert. Munich: C. H. Beck, 2018. 

Spalding, Robert. Stealth War: How China Took over while America’s Elite Slept. Nova York: Penguin, 2019. 

Stiglitz, Joseph. The Price of Inequality, Nova York: W. W. Norton, 2012. 

Tetlock, Philip E. Expert Political Judgment: How Good Is It? How Can We Know?. Princeton: Princeton University Press, 2017, p. 72-75.

Thunberg, Greta. No One Is Too Small to Make a Difference. Londres: Penguin, 2019. 

Trump, Donald J. «Inaugural Address». Washington (20 de gener de 2017), (en línia) https://trumpwhitehouse.archives.gov/briefings-statements/the-inaugural-address/. 

Wallace-Wells, David. The Uninhabitable Earth. Nova York: Duggan Books, 2019. 

Warren, Elizabeth. «End Wall Street’s Stranglehold on Our Economy». Medium, (18 de juliol de 2019). 

Widmaier, Wesley W. et al. «Exogenous Shocks or Endogenous Constructions? The Meanings of Wars and Crises». International Studies Quarterly 51, núm. 4 (desembre 2007), 747-759. 

Williams, Joan. White Working Class. Cambridge: Harvard Business Review Press, 2017. 

Wray, Christopher. «Responding Effectively to the Chinese Economic Espionage Threat». Department of Justice China Initiative Conference, Center for Strategic and International Studies, (6 de febrer de 2020), (en línia) https://www.fbi.gov/news/speeches/responding-effectively-to-the-chinese-economic-espionage-threat. 

Zucman, Gabriel. The Hidden Wealth of Nations. Chicago: University of Chicago Press, 2015

Notes:

1- Vegeu Berlin (2013).

2- N. del E.: el «cinturó d’òxid» dels EUA és una regió ubicada al nord-est del país, a la zona dels grans llacs, i la seva principal activitat econòmica és la industria pesant i les manufactures. Comprèn estats com Illinois, Indiana o Michigan, entre d’altres.

3- En relació amb la conjuntura crítica, vegeu Berins Collier i Collier (2002); Capoccia i Kelemen (2007).

4- Sobre la importància de les idees en períodes de transició i crisi, vegeu Blyth (2002 i 2007); Widmaier et al. (2007).

5- Sobre la rellevància de les narratives en general, vegeu Patterson i Renwick Monroe (1998); Roe (1994). Sobre la importància de la narrativa en economia i comerç, vegeu Shiller (2019); Kay i King (2020); Rodrik (2018 a); Narlikar (2020).

6- Sobre els mons estancs, vegeu Epstein (2019). Sobre la polarització, vegeu Drezner (2017) i Klein (2020).

7- Entre els que defensen o expliquen aquesta narrativa, vegeu Friedman (2000 i 2005); Clausing (2019); Blair (2005); Boudreaux (2018); OMC (2007 i 2012).

8- Sobre la distinció entre populisme d’esquerres i de dretes, vegeu Mudde (2004); Eichengreen (2018 i 2019). Pel que fa al populisme, adoptem l’enfocament d’autors com Mudde, que el consideren com una ideologia menor que enfronta el «poble» i l’«elit», de manera que es pot combinar amb altres agendes normatives, com el socialisme a l’esquerra i el nacionalisme o el nativisme a la dreta.

9- Com a exemples dels que defensen aquesta perspectiva, vegeu Baker (2016); Stiglitz (2012); Sanders (2015); Saez i Zucman (2019); Warren (2019); Foroohar (2016); Draut (2018); Reeves (2017).

10- Com a exemples dels que defensen aquesta perspectiva, vegeu Brown Jr. (1993); Nader (2015); Lind (2020); Rodrik (2018b); Ciuriak (2017); Rodrik (2018c); Zucman (2015); AFL-CIO (2017).

11- Com a exemples a favor d’aquesta perspectiva, vegeu Trump (2017); Lind (2020); Guilluy (2019); Williams (2017); May (2016); Goodhart i Armstrong (2017); Cass (2018); Russell Hochschild (2016); Moretti (2012); Ferry (2019).

12- Com a exemples que defensen o expliquen aquesta narrativa, vegeu Spalding (2019); Blackwill i Harris (2016); Pence (2018); Wray (2020); Navarro (2011 i 2018); Sommer (2018); Farrell i Newman (2019); Leonard (2016).

13- Com a exemples que defensen o expliquen aquesta narrativa, vegeu Slaughter (2020); Martin (2020); Klein (2014); Wallace-Wells (2019); Thunberg (2019); Raworth (2017); Hickel (2016 i 2018).

14- El mateix es pot afirmar en el cas de marcs, metàfores i models. Vegeu Goffman (1974), sobre com els marcs són com finestres a través de les quals veiem el món: organitzen les idees centrals sobre un tema complex, donant forma a allò que veiem i a allò que no veiem; Morgan (1986), sobre com «la metàfora és inherentment paradoxal. Pot crear poderoses percepcions que també es converteixen en distorsions, ja que la manera de veure-hi sorgida de la metàfora es converteix en una forma de no veure-hi», i Rodrik (2015), sobre com «els models mai no són veritables; però hi ha alguna cosa de veritat en els models».

15- Vegeu Tetlock (2017).

16- Citat a Gardner (2020).

17- Vegeu Gardner (2020); Gardner (2008).

18- Vegeu Martin (2007); Moldoveanu i Martin (2010).

19- Vegeu Raworth (2019).

20- Sobre la importància psicològica de ser productor i no només consumidor i el que això podria significar per a la política econòmica, vegeu Cass (2018).

21-  Sobre la idea d’«un únic pastís» i de «pastís econòmic», vegeu, respectivament, Liscow (2018) i Cass (2018).