Eleccions a Turquia: Serà més difícil aquesta vegada?

Tot o res. Aquest és l’esperit amb què els principals candidats i forces polítiques es presenten a les eleccions turques del 24 de juny. Una sensació que s’aguditzarà si, dues setmanes després, el 8 de juliol, hi ha segona volta per escollir president. A mitjans d’abril, Erdoğan va decidir donar un cop d’efecte anunciant la convocatòria d’eleccions anticipades. Pretenia agafar per sorpresa l’oposició, aprofitar els guanys electorals de l’èxit militar al nord de Síria i acudir a les urnes abans que la situació econòmica es deteriorés. El que no s’imaginaven aleshores ni Erdoğan ni els seus assessors és que els seus rivals tinguessin prou agilitat per articular coalicions en tan poc temps, ni que les perspectives econòmiques es deterioressin tant en qüestió de setmanes.

Per què són tan importants? Després de l’elecció del nou Parlament i del president de la República, es començarà a aplicar el sistema hiperpresidencialista, aprovat després del controvertit referèndum del 16 d’abril de 2017. Una de les principals crítiques dels qui llavors van advocar pel «no» és que configurava un sistema sense contrapesos que atorgava superpoders al president. El resultat és que les del 2018 s’han convertit en una mena de supereleccions. Turquia, a més, es troba en un moment geopolític de gran intensitat: s’ha reconciliat amb Rússia, però des d’una posició asimètrica; les seves relacions amb els Estats Units són un camp minat; està embrancada en operacions militars al nord de Síria i l’Iraq; ha pres partit en les rivalitats que existeixen a l’Orient Mitjà, i les relacions amb la UE estan en un dels seus pitjors moments. Al nou president li tocarà posicionar-se.

Pot Erdoğan perdre-les? Si s’ha de jutjar pel nerviosisme dels cercles propers a l’actual president i per l’entusiasme de l’oposició, cap de les dues parts no dona per sentenciada la batalla. Les enquestes assenyalen que tant l’AKP com Erdoğan estan a molta distància dels seus rivals. Tanmateix, aquest avantatge podria no ser suficient per assegurar-se ni la majoria absoluta al Parlament ni l’elecció com a president en primera volta. Tant el resultat del referèndum del 2017 com les enquestes mostren una Turquia dividida en dos en la qual Erdoğan està perdent suports, especialment entre els joves i en àrees urbanes. Certament, en aquesta campanya s’ha vist un Erdoğan amb menys energia, fet que contrasta amb el dinamisme del candidat del principal partit de l’oposició, Muharrem İnce. S’apropen dies de molt de nerviosisme, especialment si al final hi hagués segona volta en les presidencials.

Serà una elecció lliure i justa? El director de l’oficina a Ankara de la German Marshall Fund, Özgür Ünlühisarcıklı, ha descrit perfectament la naturalesa d’aquestes eleccions: no són justes però sí que són reals i competitives. La millor prova que són reals és la mobilització de l’oposició i l’atenció que estan generant tant a Turquia com fora del país. Això no obstant, qualsevol observador equànime no pot argumentar que els contendents afronten el desafiament en igualtat de condicions. Per exemple, un dels candidats a les presidencials, Selahattin Demirtaş, es troba en presó preventiva. L’aparell de l’Estat, començant per la radiotelevisió pública, però també els mitjans de comunicació privats, no són neutrals. El boicot informatiu a una de les candidates, la dretana Meral Akşener, ho il·lustra perfectament. Sobre la  netedat del procés electoral, caldrà estar molt atent als informes que facin la missió de l’OSCE i actors de la societat civil com ara la plataforma Oy ve Ötesi. El paper dels apoderats dels partits també serà clau i en aquesta ocasió els de l’oposició estan especialment mobilitzats. El punt més calent seran les zones de majoria kurda, ja que una de les millors notícies per a l’AKP seria que el partit prokurd HDP quedés per sota del 10% i, per tant, no participés en el repartiment d’escons. Aquest és, sense cap mena de dubte, un dels talons d’Aquil·les de l’oposició.

I Europa? Durant la precampanya electoral tot allò vinculat a la Unió Europea havia quedat relegat a un tema secundari, fins i tot inexistent. Tanmateix, la decisió del Govern austríac de tancar set mesquites i repatriar més de quaranta imams, molts dels quals vinculats al Ministeri turc d’Assumptes Religiosos, podria canviar les coses. Ja en el referèndum del 2017, Erdoğan va explotar el sentiment de greuge quan va esclatar la crisi diplomàtica amb els Països Baixos i Alemanya. Que ho faci de nou no hauria de ser una sorpresa per als líders europeus ja que ells han fet el mateix quan n’han tingut ocasió. Un altre punt delicat són les relacions amb Grècia. A pocs dies de les eleccions, Ankara ha suspès l’acord de readmissió i ha protestat energèticament per la negativa d’Atenes de lliurar diversos militars acusats d’haver participat en el cop d’estat fallit.

A mesura que s’apropi el dia de les eleccions, la UE i els seus estats membres haurien de saber que qualsevol cosa que facin o diguin serà susceptible de ser utilitzada no solament en contra seu sinó també per desacreditar la resta de contendents. És lògic que aquests dies s’imposi la prudència. El calendari, no obstant això, juga males passades. Just després de la primera votació, el 25 de juny, hi ha convocat un Consell d’Afers Exteriors de la UE, i els dies 28 i 29 de juny es reuneix el Consell Europeu. Fins on aniran en la seva valoració de les eleccions turques? Dependrà molt de si hi ha o no segona volta per a les presidencials.

No són unes eleccions fàcils ni corrents. Erdoğan les afronta amb menys certeses que quan les va convocar, i la gestió dels resultats, siguin els que siguin, generaran tensió i nerviosisme en una societat polaritzada, però també entre els socis internacionals de Turquia. És molt el que està en joc. La importància d’aquestes eleccions s’està mesurant més per les possibles pèrdues que puguin comportar que pels guanys. Tothom té por. L’oposició tem quedar completament arraconada, i Erdoğan, perdre tot el que ha acumulat després de quinze anys al poder. I, sobretot, ambdós temen les represàlies contra el que en surti derrotat. Sota l’atenta mirada de la resta del món, govern i oposició es preparen per a allò que, creuen, pot ser la seva darrera gran batalla.

Paraules Clau: Turquia, Erdogan, AKP, HDP

E-ISSN: 2013-4428

D.L.: B-8439-2012