La Xina: el soci, i competidor, inevitable

Catalunya, en el si de la UE, ha d’afrontar el dilema hamletià de si aplicar en les relacions amb la Xina una doctrina decoupling, de menys dependència del gegant xinès, sobretot com a proveïdor de manufactura, per convertir la UE en un contrapès, econòmic però també polític, de la Xina, i el de-risking, que promou fonamentalment Alemanya, en què té cabuda l’entesa econòmica amb Pequín, però amb una actitud vigilant per evitar casos de competència deslleial o d’inseguretat. Com explica Inés Arco, especialista en Àsia-Pacífic al Cidob, “el 2019, per a la UE, la Xina era tant soci com competidor i rival sistèmic”, i si en algun moment guanyava pes la doctrina decoupling, “després de la pandèmia s’ha anat cap al derisking, després d’observar la dependència que hi havia en el proveïment de material mèdic, però també de semi-conductors o terres rares. És clar que estem parlant de dependències mútues.” Un derisking encara en procés de definició, que cobeja “enfortir la competitivitat de la UE en la indústria, però, això, dins d’una estratègia de seguretat econòmica, de control de les inversions xineses, amb la disposició de tota mena d’eines anti-dumping, contra les subvencions encobertes del govern xinès i per armar-se davant actes de coerció econòmica que pugui exercir Pequín en algun moment”, afirma Arco.